La otitis mitjana



Què és?

És una infecció aguda o crònica de l’orella mitjana, molt freqüent durant la infància.

Causes i via de contagi:

La causa sol ser per bacteris de tipus Streptococcus pneumoniae o Haemophilus influenzae, entre altres. En general, aquests bacteris arriben a l’orella mitjana a través de la trompa d’Eustaqui, normalment per la disseminació d’una infecció des de la gola. En general, qui ha patit aquest tipus d’infeccions en els primers anys de vida està exposat que troni cada cop que tingui infecció de gola.

Símptomes:

Normalment es dóna després d’una rinofaringitis. El pacient té mal d’orella i una possible supuració, i manifesta, a més, una elevació de la temperatura, un rebuig als aliments, vòmits, diarrees i una pèrdua de pes.

Complicacions:

Pot derivar en trastorns auditius crònics, com un dèficit de l’audició que pot produir una sordesa irreversible; supuració crònica, etc.

Tractament:

Simptomàtic contra el dolor i antibiòtics específics. Es pot alleujar el malestar recolzant l’orella infectada sobre un drap sec calent.

Prevenció:

Evitar l’entrada d’aigua a les orelles i extremar la higiene en aquesta zona. Tenir les orellesn ben abrigades, especialment en climes freds.

Notícia del diari "El mundo" sobre la otitis mitjana infantil

INFECCIONES

La otitis media infantil no siempre requiere antibióticos

ISABEL PERANCHO Examen del interior del oído de un niño con un otoscopio./PHOTODISC Dar o no dar antibióticos de forma inmediata para trata la otitis media aguda infantil. Esta es una de las cuestiones más debatidas de la medicina pediátrica. Un estudio publicado en el 'British Medical Journal' de la pasada semana arroja nueva luz sobre esta controversia y revela que no siempre es necesario correr al administrar antimicrobianos. Es más, el trabajo revela que esperar, al menos, tres días para comprobar la evolución de los síntomas es una decisión terapéutica acertada y que conlleva importantes beneficios: el uso de la antibioterapia se reduce en un 76% y también los efectos nocivos asociados a su administración, entre ellos, la diarrea y el riesgo de desarrollo de resistencias. La otitis media (inflamación del oído medio) es uno de los procesos respiratorios agudos más comunes en las consultas de atención primaria. A la mayoría de los niños que acuden al pediatra con síntomas de esta enfermedad se le prescribe antibióticos, en muchas ocasiones debido a las presiones paternas, a pesar de que las evidencias científicas sugieren que éstos sólo aportan un beneficio marginal. Los resultados de investigaciones previas ofrecían datos conflictivos. Por un lado, se ha dicho que la administración de antimicrobianos acorta la duración de la enfermedad y reduce el uso de analgésicos para paliar las molestias. En la balanza negativa, se argumenta que aumenta los efectos secundarios y que incrementa el uso recurrente de antibioterapia ante nuevos episodios, así como el riesgo de resistencias. Estudiaron a 315 menores con otitis En un intento de despejar estas dudas, un grupo de investigadores de la Universidad de Southampton, en Gran Bretaña, ha desarrollado un ensayo controlado en el que ha incluido a 315 menores, de edades comprendidas entre los seis meses y 10 años, reclutados en 42 consultas pediátricas de atención primaria. Todos los pequeños acudieron con síntomas dolorosos y de inflamación aguda en el oído medio, que se comprobó mediante una otoscopia. Los pacientes se dividieron en dos grupos a los que, al azar, se les asignaron dos tratamientos distintos. A uno se le dió antibióticos (amoxicilina o eritromicina) inmediatamente. A los padres de los niños de segundo grupo, se les recomendó esperar 72 horas y, si transcurridos estos tres días, el niño todavía tenía fiebre o dolor, podían recoger directamente en la recepción del centro una receta de antibióticos. Los médicos enfatizaron a los progenitores de sendos grupos la importancia de dar analgésicos (paracetamol) en dosis completas para reducir el dolor y la fiebre. La recogida de datos del estudio se realizó mediante un diario que cumplimentaron los padres. Los menores que recibieron antibioterapia de forma inmediata mejoraron más rápidamente, lloraron menos, durmieron mejor y requirieron menos analgesia, pero sólo después de las primeras 24 horas, cuando la enfermedad empieza a resolverse de forma natural. Los autores señalan que esta reducción de un día en la duración de la enfermedad que se consigue con los antimicrobianos no es significativa. La única diferencia sí significativa fue que los menores que los tomaron pasaron mejor la noche. Según los investigadores, este hecho remarca la importancia de dar dosis completas de analgésicos a los niños que no reciben antimicrobianos. Igualmente, subrayan que los médicos tienden a sobreestimar la presión paterna a la hora de prescribir. El estudio demuestra que el nivel de satisfacción es muy similar entre los progenitores de los niños a los que se les aconseja esperar antes de dar antibioterapia. Font: http://www.elmundo.es/salud/2001/422/982146685.html

La conjuntivitis



Què és?

La conjuntivitis és la inflamació acompanyada d'enrogiment i secreció de la membrana ocular, causant incomoditat, dolor i picor en parpellejar en els ulls dels nens/es i bebès.

Causes:

La conjuntivitis pot ser causada per un virus, un bacteri, o per una reacció al·lèrgica. La infecciosa (per bacteri) és molt contagiosa. Si comença per un ull segurament infectarà a l'altre. I és purulenta. En canvi les virals i les al·lèrgiques presenten poca secreció. Produeixen llàgrimes clares i aquoses i parpelles inflades.

Símptomes:

Es caracteritza per envermelliment, picor, inflamació, sensació d’un cos estrany en parpellejar, inflor a les parpelles, excés de sensibilitat de l’ull a la llum (fotofòbia) i secreció mucosa i de pus.

Tractament:

Cal consultar sempre al pediatre. En cas d'infecció, ell li receptarà un antibiòtic o un col·liri. En els altres casos es tractarà usant col·liris antiinflamatoris i antihistamínics. Esbandir l'ull amb sèrum fisiològic i, per evitar contagis, no s'ha de compartir tovalloles de la persona afectada de conjuntivitis.

Prevenció:

S’han de prendre mesures higièniques com ara rentar-se les mans amb freqüència, no tocar-se ni gratar-se els ulls, no fer servir tovalloles o llençols d’una persona infectada.

La gastroenteritis aguda infecciosa

Què és?
La gastroenteritis infecciosa és una inflamació i/o disfunció de l'intestí produïda per un germen o les seves toxines, que dóna lloc a una alteració de la seva capacitat per regular l'absorció i secreció de sals i aigua, produint diarrea per la inhibició de l'absorció o l'estimulació de la secreció.

Les toxines poden estar en els aliments o ben ser alliberades per l'agent causal una vegada ingerit i després d'envair la mucosa des de la llum intestinal.

És un procés agut i autolimitat, o sigui, que guareix espontàniament en uns pocs dies, per la qual cosa se sol parlar de gastroenteritis aguda.

A nivell mundial, les malalties diarreiques agudes són la causa d'uns 5 milions de morts a l'any. Als països desenvolupats amb una higiene adequada, les diarrees infeccioses agudes solen ser de caràcter lleu.

Poden deure's a multitud de microorganismes patògens entre els quals s'inclouen bacteris, virus i paràsits. La gastroenteritis vírica és la causa més freqüent de diarrea infecciosa aguda en els nens/es petits.

Les gastroenteritis bacterianes són molt freqüents. Els agents bacterians implicats amb major freqüència al nostre país són: Salmonella, Campylobacter i Shigella.

Causes i via de transmissió:
En general les infeccions intestinals s'adquireixen per ingestió d'aigua o aliments contaminats o per transmissió de persona a persona per la ruta fecal-oral.

En el cas de la Salmonella, que és al nostre país l'agent bacterià més freqüentment implicat en les gastroenteritis aguda bacteriana, la transmissió es produeix per la ingesta de pollastres, ous de gallina i productes làctics, sent estrany el contagi de persona a persona o per aigua.

La probabilitat de contreure una infecció intestinal, depèn de la virulència de l'agent patogen ingerit i de la seva quantitat.

També influeixen factors propis de l'individu envaït, com una menor secreció d'àcids gàstrics, una menor motilitat intestinal, alteració de la flora intestinal habitual o un estat inmunodeprimit que pot augmentar la susceptibilitat a la infecció, reduir la quantitat necessària de germen per iniciar-la i potenciar la seva gravetat.

Símptomes:

Els símptomes que apareixen amb major freqüència en general són diarrea (disminució de la consistència de la femta amb un augment del nombre de deposicions) associada o no a vòmits i dolor abdominal tipus torçó, amb constant sensació de defecar.

Si es produeix com a conseqüència de la ingesta de toxina preformada (Vibrio Cholerae, Bacillus cereus, I. Coli enterotoxigènica, S. aureus, Clostridium perfringens, Cryptosporidium), el període d'incubació fins a l'aparició dels símptomes és curt (poques hores), la femta habitualment són voluminoses abundants i aquoses, no presenten moc, sang, o pus, i el dolor abdominal és poc important.

No sol cursar amb febre ni trencament de l'estat general i en general cedeix en 3-5 dies.
Cursa amb femta menys voluminosa i pot observar-se en elles sang i/o moc. Presenten dolor abdominal intens, febre i esgarrifances. La resolució total del quadre clínic pot trigar 10-14 dies.

Complicacions:

Normalment no es presenten complicacions, per la qual cosa són considerades benignes. La més freqüent és la deshidratació aguda.

Prevenció:

Ja que la via més freqüent d'adquisició d'una infecció intestinal és a través dels aliments o aigua contaminada s'ha de cuidar l'estat dels productes ingerits, tant la seva conservació com el seu cuinat.

No beure aigua de rius o fonts estancades, rentar adequadament la verdura que es va a ingerir crua, evitar el consum de productes que tinguin entre els seus ingredients ou cru i hagin estat sotmesos a altes temperatures i un adequat cuinat de carns poden evitar moltes infeccions intestinals.

Des de fa poc està disponible en les farmàcies una vacuna oral contra un dels virus que amb major freqüència produeixen gastroenteritis: el rotavirus. Només està admesa la seva administració a nens/es molt petits.

Tractament:

La majoria dels episodis de diarrea aguda són autolimitats i no necessiten avaluació. En general els pacients necessiten simplement un adequada hidratació amb abundant ingesta de preparats rics en sals i sucre (bé casolans o de venda en farmàcies) i sucs naturals.

Als nens/es se'ls ofereixen líquids amb freqüència, preferiblement en petites quantitats cada vegada, per prevenir els vòmits.

Existeixen molts preparats, de venda amb o sense recepta mèdica, per a l'alleujament simptomàtic de la diarrea i les enrampades abdominals, que disminueixen la motilitat intestinal i/o augmenten l'absorció de líquids. Tots ells són eficaços i quan s'utilitzen adequadament manquen de riscos. Aquests fàrmacs han d'evitar-se en pacients amb sospita de diarrea invasiva (diarrea sanguinolenta), febre o símptomes sistèmics, perquè inhibeixen el peristaltisme i afavoreixen la persistència i la multiplicació del germen.

S'ha d'evitar la presa de begudes amb cafeïna, perquè afavoreixen la secreció intestinal augmentant la diarrea.

Així mateix, i lloc que moltes infeccions intestinals provoquen deficiència en l'enzim que s'encarrega de digerir la proteïna de la llet (lactosa), s'ha d'evitar consumir productor làctics.

Respecte a si s'ha d'utilitzar o no tractament antibiòtic, el seu ús va a dependre de l'organisme causal així com de la gravetat de la infecció i de l'estat immunològic del pacient.

La majoria dels casos de diarrea infecciosa aguda, no es beneficien de l'administració d'antibiòtics. Poden perllongar el quadre diarreic i el període de transmissió de la infecció a altres persones.

En el cas de la Salmonella el tractament antibiòtic, no aquesta recomanat per a les gastroenteritis sense complicacions posat que no escurcen la malaltia, perllonguen considerablement l'excreció fecal del germen causal i augmenta el nombre de resistències als microorganismes. Els episodis més greus ocorren en lactants, i en els quals pateixen alguna malaltia de base (dones embarassades, pacients portadors de vàlvules cardíaques o pròtesis *ortopédicas, pacients diagnosticats de processos tumorals i amb malalties o tractaments immunosupresors.) En aquests casos està indicat el tractament antibiòtic.

En el cas del Campylobacter, el tractament amb antibiòtics és innecessari en molts casos que són breus i autolimitats però està justificat en els casos amb símptomes greus i perllongats.

En el cas de gastroenteritis per Shigella el tractament amb antibiòtics escurça el curs de la malaltia i la durada de l'eliminació del germen.

 Què fer i com prevenir la gastroenteritis aguda

La sida



Què és?

L'acrònim sida (AIDS en anglès) significa síndrome d'immunodeficiència adquirida. Els científics van establir en 1984, que la sida és la malaltia causada pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) un virus indestructible, fins al moment.

Es pot diferenciar entre la sida i la sida pediàtrica.

Causa i via de transmissió:

L’agent causant de la sida pediàtrica és un retrovirus humà de la família dels lentivirus, el VIH-1. La principal forma de transmissió del VIH en la infància és la vertical, de mare a fill durant l’embaràs, el part o la lactància. Tots els nounats fills de mares seropositives o malaltes de sida presenten anticossos antiVIH de tipus lgG, que reben de la mare a través de la placenta, per la qual cosa detectar-ne la presència en els primers mesos de vida no és sinòniom d’infecció. Almenys ¾ nadons de mares seropositives no estan realment infectats pel VIH i perden els anticossos antiVIH de procedència materna entre els primers 15 o 18 mesos de vida.

Encara que només entre un 25% i un 35% d’infants nascuts de mares amb sida presenten infecció per VIH, aquesta via de transmissió és responsable del 90% de tots els casos de sida infantil.

La infecció només es produeix si el virus penetra a l’organisme i entra en contacte amb la sang o les mucoses de la persona.

Tant les persones portadores, encara que no tinguin símptomes ni signes de la malaltia, com les malaltes de sida, poden transmetre la infecció a altres persones si  no adopten les mesures de prevenció adequades.

Període d’incubació:

Quan fa entre 1 i 7 setmanes que el virus ha entrat a l’organisme, aquests comença a desenvolupar anticossos. Una persona infectada pot trigar molts anys a presentar-ne síptomes. En aquesta fase, es diu que l’individu és seropositiu o portador. Durant aquest temos, el VIH no està inactiu, sinó que es continua multiplicant de manera activa a l’interior de les cèl·lules i n’infecta d’altres. A poc a poc les defenses de l’organisme es van debilitant.

Símptomes:

Entre un 50 i un 90 per cent de les persones que s'han infectat pel virus de la sida experimenta símptomes similars a un catarro o una grip lleu (cansament, febre, pèrdua d'apetit) que remitent als pocs dies, també pot sofrir diarrea, sudoracions nocturnes o augment dels ganglis limfàtics. L'única forma de saber que s'ha contret la infecció és amb una prova específica realitzada per un professional sanitari. Molts VIH positius no manifesten els símptomes de presentar la infecció fins que han transcorregut diversos anys, d'aquí la importància de conèixer què pràctiques i situacions poden determinar la infecció i actuar conseqüentment.

Diagnòstic:

Per detectar la infecció pel virus de la sida és necessari realitzar una anàlisi de sang. En realitat, aquesta prova no busca la presència del VIH, sinó d'anticossos que s'han produït per lluitar contra el virus. Generalment, l'organisme triga entre un mes i sis setmanes fins que es produeixen suficients anticossos per registrar-los en una d'aquestes proves, per la qual cosa si s'ha trobat en alguna de les pràctiques considerades de risc és convenient esperar un període "de finestra" de tres mesos abans de sotmetre's a la prova del VIH. Aquestes anàlisis són molt senzills de realitzar i permeten establir amb certesa si existeix o no infecció.

En els pocs casos en què pogués quedar dubte, es realitzen proves complementàries per confirmar el diagnòstic, com el Western blot. No és necessari recórrer al cultiu. La determinació quantitativa del ARN, denominada «càrrega viral» s'ha incorporat com a prova de rutina, doncs és molt útil des del punt de vista pronòstic i per avaluar l'eficàcia del tractament. Permet un diagnòstic de la infecció més precoç que la detecció d'anticossos: aquests no apareixen en sang sinó al cap d'unes 4-6 setmanes. Durant aquest temps anomenat període "de finestra", l'anàlisi per detectar anticossos és negatiu, però l'individu transmet la malaltia.

 Tractament:

El tractament varia depenent de cada pacient, però la teràpia inclou algun o alguns de les següents famílies de fàrmacs: Inhibidors de la transcriptasa inversa anàlegs de nucleòsids (ITIAN). Inhibidors de la transcriptasa inversa nucleòtid (ITINN). Inhibidors de la proteasa (IP).

Mites al voltant de la sida:

El VIH i la SIDA són el mateix
El VIH es guareix.
El VIH es transmet a través de tocar, abraçar o donar-li la mà a una altra persona infectada.
Hi ha persones infectades de VIH que estan deixant agulles amb la seva sang als cinemes o atracant persones amb agulles o objectes tallants que contenen la seva sang transmetent el virus a altres persones
EL VIH mata a les persones immediatament

Campanya d'UNICEF contra la Sida

La meningitis

Què és?

La Meningitis és una afectació infecciosa de les meninges (que són les membranes de recobriment del cervell i de la medul·la espinal). La seva incidència pot arribar a ser d'1 per cada 100 mil habitants, més de la meitat dels afectats són menors de 15 anys.

Hi ha 2 grups de meningitis: les produïdes per virus (meningitis víriques), que són benignes, i les produïdes per bacteris (meningitis bacterianes), que poden arribar a ser molt greus i provocar seqüeles, sobretot sordesa, però també ceguesa i, en algun cas, fins i tot la mort.

Els agents causants de la major part de les meningitis víriques pertanyen al grup dels enterovirus. Acostumen a presentar-se en petits brots o epidèmies a l’estiu i la tardor, i es transmeten pels excrements i la saliva. Les meningitis víriques es curen soles i no deixen cap seqüela en la majoria dels casos, com en altres malalties produïdes per virus, i cal dir que els antibiòtics no serveixen com a tractament causal.

Les meningitis bacterianes:

Causes:

Es pot deure a la infecció per Haemophilus influenzae tipus B (Hib) i per la Neisseria meningitidis (grups A, B, C, I, W – 135), més coneguda per meningcoc, pot haver-hi altres bacteris causants però menys representatives per la seva freqüència en epidèmies.

Se solen trobar a la gola i al nas de moltes persones, però en algunes penetra o passa al cos, però normalment a través de la sang (barrera hematoencefàlica), i aleshores produeix la malaltia.

L’ Haemophilus influenzae només provoca meningitis en la infància i la incidència més alta s’enregistra entre els 6 i els 12 mesos i passats dels 5 anys és difícil que es doni aquesta malaltia. A Espanya es disposa d’una vacuna eficaç contra aquesta bacteri i es recomana administrar-la de manera sistemàtica.

El meningcoc afecta a les persones adultes de totes les edats, demoment només hi ha vacuna eficaç contra el meningcoc de tipus C.

Via de transmissió:

Ambdós bacteris es transmeten per l’aire i per contacte directe de les gotes de Flügge. El període de més risc de contagi s’estableix fins a les 24 hores després d’haver iniciat el tractament i dura mentre el microorganisme es troba a la nasofaringe. Els nounats són un grip especial en aquest sentit, ja que les seves meninges són atacades per bacteris molt diferents dels de les persones adultes.

Període d’incubació:

Entre 1 i 10 dies, tot i que en general és inferior a 4 dies.

Símptomes:

Els símptomes típics són: Febre, mal de cap, rigidesa de clatell, congestió nasal, vòmits i molèsties en mirar la llum. També pot produir adormiment i prostració, presència de convulsions, dolors musculars generalitzats, diarrea, respiració accelerada, erupció cutània i normalment sembla que el nen/a no juga, no somriu, li costa de parlar, etc.

Complicacions:

Poden haver seqüeles sensorials com sordesa o ceguesa, motores com la paràlisis cerebral o psíquiques un retard mental.

Prevenció:

Hi ha dues formes de prevenció:

-La primera és la prevenció que ha d'aplicar-se quan existeix un cas de meningitis bacteriana en el mitjà proper (classe, col·legi, germà, etc). Haurà de consultar amb el seu pediatre immediatament quina decisió prendre per evitar el contagi.

-La segona forma és aquella que té per objecte prevenir per a tota la vida, o durant llarg temps, de les formes més greus de meningitis bacterianes, es fa mitjançant la vacunació. Pot apropar-se a qualsevol centre de salut perquè li donin informació.

La vacuna de la meningitis C proporciona immunitat des dels 2 mesos d'edat i ha d’administrar-me en tres dosis; als 2, 3 i 4 mesos d'edat.

Tractament i cures:

Hospitalització i aïllament. Aquest tipus de meningitis (la bacteriana) es tracten amb antibiòtics que s’administren per via intravenosa i requereixen sempre l’ingrés urgent en un hospital.

Fundación contra la meningitis. Irene Megías



La lambliosi

Què és?

La lambliosi és la infectació per un paràsit anomenat Giardia lamblia, molt freqüent, ja que gairebé un de cada cinc nens, de dos a sis anys, ha tingut aquest paràsit. La via de transmissió és fecal-oral, especialment en menors de dues a quatre anys que assisteixen a l’escola bressol És més freqüent a l'estiu i tardor.

Període d’incubació:

Entre una i quatre setmanes.

Causes i via de transmissió:

La causa és un paràsit intestinal microscòpic; la Giarda lamblia. La infecció es transmet per via oral mitjançant la ingestió d’aigua o aliments contaminats amb quists i també pel contacte de persona a persona. A més, s’ha associat amb l’exposició a aigües contaminades en centres de lleure, com a ara piscines. Una altra via de transmissió és l’oral-fecal i, en centres infantils, quan es mosseguen o llepen joguines o altres materials contaminats amb matèria fecal.

Símptomes:

La majoria de les persones afectades són asimptomàtiques, sobretot en les situacions epidèmiques. Quan se’n manifesten els símptomes, aquests apareixen com diarrea líquida, que es pot resoldre ràpidament i pot anar acompanyada de nàusees, una disminució de la gana i molèsties abdominals. De vegades s’alternen episodis diarreics amb altres d’estrenyiment.

Complicacions:

Si no són tractats, entre un 30% i un 50% desenvolupen diarrees persistents i, en conseqüència, poden presentar una mala absorció amb esteatorrea (excés de matèria grassa en les deposicions) i pèrdua de pes, no és estrany que, en alguns casos, es produeixi un retard en el creixement, la mala absorció de greixos, carbohidrat, sucres i vitamines pot tenir lloc també en els casos d’infecció asimptomàtica, per la qual cosa tots també hauran de ser tractats.

Prevenció:

Bàsicament higièniques. S’han de controlar les formes de transmissió d’una persona a l’altra conservant les normes d’higiene personal: rentar-se les mans abans de menjar i després d’anar al lavabo, després de rentar un menor, etc. també cal considerar la higiene alimentària (rentar els aliments que es consumeixen crus, com les fruites i les verdures, cal seguir un tractament antiparasitari, per prescripció mèdica, que permeti la desaparició de l’agent patogen.

Notícia sobre la Giardia lamblia

«A un lado el pipican y al otro los niños» 12/12/2003

El acelerado incremento de excrementos de perro en los parques infantiles ha hecho resurgir en nuestro mundo una enfermedad del Tercer Mundo. El parásito giardia lamblia, supuestamente erradicado del mundo rico, vuelve a destrozar los intestinos de nuestros bebés. A la niña Abril de año y medio, tardaron tres meses en diagnosticarle su verdadadera enfermedad. Lo vive su madre, contable y vecina de Sol i Padrís, Carme Martí Sistac, 37.

Font: http://cac.drac.com/200312/20031212.html

La legionel·losi

Què és?

La legionel·losi, també coneguda com a malaltia del legionari (tot i que només fa referència a una de les formes de la legionel·losi) o, incorrectament, com a legionel·la, és un tipus de pneumònia atípica i és una malaltia infecciosa. Es manifesta per mitjà de diversos símptomes.

Causes i via de transmisió:

Està causada per l'acció d'alguna de les espècies del gènere de bacteris gramnegatiu Legionella, especialment la Legionella pneumophila, que creix en tota mena de llocs relacionats amb l’aigua, des d’ambients naturals fins a torres de refrigeració o aires acondicionats, on proliferen i formen colònies en biofilms. Es transmet inhalant aerosols, per exemple, en una dutxa calenta. Mai es contagiarà d’una persona a una altra, com tampoc la poden transmetre-la els animals.

Període d’incubació:

Els primers símptomes triguen entre dos i deu dies a manifestar-se.

Símptomes:

Els símptomes són molt difusos. Els pacients presenten febre, malestar general, mal de cap, miàlgia..., en la seva manifestació més greu, pot derivar en una pneumònia i acabar produint la mort de la persona afectada.

Tractament i prevenció:

Es tracta amb antibiòtics, com l’eritromicina, però depèn molt de la virulència de cada soca i , en aquest cas, és molt sovint més eficaç la prevenció.

És recomanable que l’aigua que s’utilitza estigui a una temperatura inferior als 20º C o superior als 60º C. Usar una dosi adequada de biocides, a l’hora de clorar les piscines, dissenyar i usar materials adequats en la construcció dels sistemes d’aigua dels edificis i evitar la formació i la transmissió d’aerosols. Des de fa anys, els hotels, els hospitals, les escoles, etc. disposen d’una legislació de cara a evitar brots d’aquesta malaltia.

Brot de legionel·losi en Madrid al 2010